Abans de gairebé tot. Víctor del Árbol. Columna Edicions, Grup 62.
Víctor del Árbol (Barcelona 1968), va ser Mosso d’Esquadra des del 1992 fins al 2012. Va cursar estudis de d’Història a la Universitat de Barcelona i va col·laborar com a locutor a Catalunya sense barreres (Ràdio Estel, Once). És autor de les novel·les El peso de los muertos (2006), El abismo de los sueños (2008), i La tristeza del samurái (2012), traduïda a una desena de llengües i best-seller a França. Les seves últimes obres son Respirar por la herida (2014), i Un millon de gotas (2015).
Sinopsi
En Germinal Ibarra és un policia desencantat perseguit pels rumors i la seva pròpia consciència. Fa tres anys que va decidir arrossegar la melancolia fins a una comissaria a la Corunya on va demanar el trasllat després que la resolució del sonat cas de l’assassinat de la petita Amanda el convertís en l’heroi que ell mai no va voler ser ni va sentir que fos. Però el refugi i l’anonimat que en Germinal pensava haver aconseguit es veu interromput una nit quan una dona ingressada a l’hospital per lesions violentes reclama la seva presència.
Intentant fugir dels seus propis fantasmes, fa tres mesos que una misteriosa Paola apareix en el lloc més recòndit de la costa gallega, on s’hostatja a casa de la Dolores, una dona sensible i torturada, que l’acull sense massa preguntes i la introdueix en el cercle que l’ajuda a alleujar la solitud.
L’encreuament en el temps d’aquestes dues històries es converteix en una via fèrria amb dos trens destinats a la col·lisió, que avancen sense escapatòria possible.
Ressenya
Víctor del Árbol, premi Nadal 2016, amb Abans de gairabé tot, és un escriptor que li agrada furgar i aprofundir en les emocions humanes -de fet se li ha anomenat com ‘l’escriptor del dolor’-, i en aquesta la seva quinta novel·la publicada -i primera en català, del que se sent molt content per veure per fi un dels seus somnis complerts de veure’s traduït a aquest idioma-, no fuig tampoc en aquesta ocasió de perfilar personatges als quals el desconsol els esclavitza i els confon profundament.
Potser, en aquesta ocasió, i a diferència de les seves anteriors novel·les, als protagonistes no els mourà la venjança sinó un odi profund cap a aquells éssers que els han provocat el ressentiment però sense buscar revenja sinó que es veuen embolicats en l’abandó i en l’acceptació dels fets: persones sense esperança i sense el motor de la lluita.
La trama es troba ambientada bàsicament en Muxia, en Costa da Morte a Galícia, en un lloc fictici anomenat Punta Caliente. Allí confluiran els seus personatges en una casa habitada per éssers que amaguen diversos secrets i que carreguen rancors cap al passat.
Abans de gairabé tot no és una història lineal sinó que realitzarà salts temporals en un argument que pot ser bastant dur en algunes escenes. Narrat per una veu omniscient en tercera persona, aquesta es una veu plana que no infondrà calor ni proximitat; una veu sense sentiments que ens parlarà dels personatges i dels fets com si fossin autòmats i no de persones reals. De fet, així es comporten els personatges d’aquest llibre: individus amb les necessitats del dia a dia, robots que actuen mecànicament sense sentir ni trobar-se:
La veu de la Carmela està mancada de poesia des de ja fa molts anys.
En el llibre, a pesar que no estigui dividit en parts, es noten dues peces molt diferenciades tant en la manera de parlar com de comportar-se dels personatges. Si en la primera part, ja hem parlat d’una veu freda que transmetrà aquest fred al lector, en la segona -on se’ns parlarà de la memòria-, la trama ens portarà a Barcelona i Argentina, aquesta mateixa veu inspirarà més tendresa i més sentiment de realitat i de proximitat als fets, sent Mauricio -potser per edat (diguent-me saviesa), per experiència o per un sentiment més veritable i més pur-, qui donarà una mica de llum a uns personatges -Paola, Daniel, Dolores, Ibarra-, morts en vida. Mauricio, l’únic personatge capaç de sentir encara amor entre tots els que poblen Abans de gairabé tot.
La narrativa és una narrativa profusa, repleta de màximes que els personatges no dubten a utilitzar com a resposta al seu desànim i descoratjament:
Intentem fugir del nostre destí sense adonar-nos que ens hi dirigim de ple.
La trama es troba ben treballada com ja ens té acostumats Víctor del Árbol, i exerceix un treball d’artesania tornant-ho a demostrar una vegada més. Un escriptor que fuig dels convencionalismes i dels gèneres literaris i que ha creat el seu propi estil furgant amb la seva narrativa en el dolor, en la culpa i en la memòria col·lectiva.
