«El sol dels moribunds»
Jean-Claude Izzo. Traducció Albert Pejó. Editorial Clandestina.
Per Cristina d’@obrirunllibre
Homes desesperançats i sols: només es tenen a ells mateixos. Són el Rico, el Titi i el Dedé. Un final de vida terrible per a uns homes que ho varen tenir gairebé tot i qui la vida ha traït per aquelles caramboles de l’existència: són homes sense llar, desesperats, buscant una mica d’afecte de la gent que els envolta; de la família; dels amors perduts.
Quan en Titi mor al metro de París, el seu millor amic, en Rico, un altre sensesostre, entendrà que ha arribat el moment d’anar a buscar el sol al sud, i trobar la dona que havia estat el seu primer amor.
El sol dels moribunds —Le Soleil des mourantsés, 1999—, un cant de tristesa i de desesperança, també és la recerca de l’amor incondicional i aquell xic d’il·lusió ja no per a salvar-se, sinó per a morir en pau. Però també serà el fred dins el cos sense aquell sol que escalfa la vida, i en Rico marxarà de París perquè «a l’hora de morir, millor morir al sol«.
Els records faran acte de presència en tot moment en aquesta novel·la que Jean-Claude Izzo va escriure quatre mesos abans de morir. Encara que la novel·la s’inicia a París, aviat apareixerà Marsella, la protagonista de la seva reconeguda trilogia i refugi dels vençuts.
Aquest és un llibre sobre el dolor de no ser ja ningú per a la societat ni per a la família, però també ho és de la serenor davant el final del trajecte.
Un llibre commovedor que agita les ànimes dels lectors.
***
Jean-Claude Izzo (Marsella, 1945-2000). Fill d’un cambrer italià i d’una cosidora espanyola, criat en un barri d’exiliats i militant comunista, va començar de ben jove a publicar poesia i a escriure als diaris. El 1995 va aparèixer Keops total. L’èxit fou immediat, i després vingueren Xurmo (1996) i Soleà (1998), completant una trilogia que té com a protagonista la ciutat de Marsella. És autor també de títols com Les marins perdus (1997) i Le soleil des mourants (1999).
