Les quatre estacions de l’estiu. Grégoire Delacourt. Grup 62.
Grégoire Delacourt (Valenciennes, 1960) treballa en el món de la publicitat. Amb la seva primera novel·la, L’Écrivain de la famille, va guanyar nombrosos premis, entre els quals el Prix Marcel Pagnol i el Prix Rive Gauche.La llista dels meus desitjos és la seva segona novel·la i s’està traduint a vint-i-tres llengües.
Sinopsi
Estiu de 1999. Alguns diuen que aquest és l’últim abans de la fi del món. A la platja, els nens criden a les dunes del voltant, però, les històries d’amor floreixen, els amants s’estimen i es fereixen… Quatre parelles a les quatre estacions de la vida es troben per vacances. Tenen 15, 35, 55 i 75 anys i, tot i que no saben la influència que tenen les unes en les altres, representen totes les nostres històries d’amor. Hi ha una parella adolescent, hi ha un primer amor i un primer desamor, hi ha un matrimoni que vol congelar el seu amor en el temps i hi ha una parella ja gran que volen morir junts.
Ressenya
14 de juliol de 1999. Li Touquet, platja de la Bretanya francesa. Paco Rabanne, modista, pronostica la fi del món per l’11 d’agost de 1999. Hors Saison de Francis Cabrel, sona com a cançó de l’estiu:
C’est le silence
Qui se remarque le plus
Les volets roulants tous descendus…
Quatre històries d’amor que s’entrecreuen en un mateix lloc. Les quatre estacions de l’estiu ens mostrarà com se sent i es viu l’amor en les quatre etapes de la vida a semblança amb les quatre estacions de l’any: en l’adolescència (primavera), en la joventut (estiu), en la maduresa (tardor) i en la vellesa (hivern).
L’argument, és necessari dir-ho, és una història ja coneguda per haver estat narrada en diverses ocasions a través del cinema o la literatura. No sembla gens nou. O potser sí?
Si alguna cosa cal destacar del llibre de Grégoire Delacourt és que, abans de res, es troba narrat amb molta sensibilitat i elegància. Grégoire Delacourt ha estat un autor súper vendes gràcies a La llista dels meus desitjos —llibre que no he llegit però sí conec per l’estupenda ressenya que va fer en el seu moment Serendipia en el seu blog—, i l’autor no ha arribat fins a on ho ha fet —ha publicat en 27 països, més d’1.000.000 d’exemplars venuts i pel·lícula cinematogràfica—, únicament gràcies a una bona campanya de màrqueting sinó oferint més al lector que altres no han aconseguit, per exemple, la calidesa o la veracitat. En Les quatre estacions de l’estiu, l’escriptor aconsegueix mitjançant una narrativa d’aparent lleugeresa, lleugeresa enganyosa, recrear la vida i sentiments d’uns personatges amb una excel·lent ambientació —el mar, la música, els riures dels estiuejants…—, molt semblant als nostres estius ja passats, i ho fa amb manyaga i estil. Els capítols, dedicats a cada etapa i amb personatges diferents, aquests, en algun moment d’aquest estiu, es trobaran sense conèixer-se igual que ocorre en aquelles fotografies on, sense voler, apareixen persones que no hem tractat i que no sabrem mai qui són.
La ficció està relatada amb un llenguatge simple i clara, però amb bellesa i delicadesa. Els personatges se senten propers i els sentiments, íntims, no torben sinó que es reconeixen gràcies a l’elegància i sinceritat amb que s’expressen.
Les quatre estacions de l’estiu, un bon llibre que es podria classificar dins del gènere de la narrativa romàntica perquè ens parla d’amor.
Només d’amor.
Només.
Només?
