Les noies. Emma Cline. Traducció Ernest Riera. Anagrama.
Per Cristina d’@obrirunllibre
Quan et trobes amb una novel·la que sense arribar a ser perfecta —i molt allunyada de la novel·la que marca avui tendència com és el thriller—, et sedueix amb una prosa captivadora, amb una veu narrativa lànguida i gairebé indolent que et transporta als anys del moviment hippie a Amèrica —el de les comunes, el de el “fes l’amor i no la guerra”, el dels al·lucinogens i la marihuana, el de l’idealisme—, un pot arribar a enamorar-se d’aquest llibre i les causes són diverses: per l’ambientació que envolta a les noies o per aquesta mateixa veu entre tràgica i dolç que, de manera inquietant, ens relatarà les experiències de l’Evie, una adolescent de catorze anys en plena crisi juvenil i captada per un col·lectiu hippie. Emma Cline, l’autora de Les noies, s’inspira per a aquesta novel·la en el sagnant succés ocorregut en els anys 60 on Charles Manson, líder d’una comuna, va ordenar als seus seguidors el brutal assassinat de diverses persones en una casa de Beverly Hills.
Estiu de 1969. Evie viu en una ciutat de Califòrnia i és una jove molt insegura, alguna cosa propi de l’edat. Un dia, passejant pel parc, es fixarà en unes noies que passegen tranquil·lament descalces. Amb vestimentes estranyes, despentinades, i amb quincalla que rellueixen al sol, les hi veu feliços i segures, tot el que ella no és. La trobada inesperada al cap d’uns dies amb una de les joves cridada Suzanne, donarà vaig piular al fet que Evie conegui el ranxo solitari on viuen juntament amb altres persones i liderats per Russell: un líder espiritual i carismàtic del que se senten molt orgullosos.
Les noies és una novel·la que encara que sense disposar de trama —en l’argument o sinopsi es troba tot el contingut—, i de relatar uns fets que ja coneixem, sorprèn per la forma en què s’endinsa en l’adolescència i com esprem amb honestedat fins a l’últim sentiment o pensament de l’Evie. La manera de narrar, amb un lirisme fràgil però intens alhora, com en un equilibri gairebé perfecte entre duresa i tendresa, provocarà sentiments oposats en el lector però alhora, un reconeixement implícit en tot el que expressa sobre l’adolescència i la pubertat.
L’influx que provocarà la lectura és inqüestionable ja que s’instal·larà en nosaltres el mateix sentiment de culpa i també de por que sent la protagonista; alguna cosa que forma part de la seva vida com si d’una malaltia crònica es tractés. Narrada en primera persona durant 344 pàgines, aquesta novel·la no disposa de “un ritme frenètic” —ja ha quedat clar que això no és el que preval en Les noies—, sinó d’un degoteig constant d’experiències i vivències que hipnotitzarà al lector i farà que s’aferri al llibre gràcies a la “obligació” de l’autora de seduir amb la paraula i no amb l’acció, cosa que aconsegueix.
Un bon exercici de qualitat que sorprèn i més quan descobrim que Emma Cline és una autora novella i que Les noies és el seu primer llibre publicat. Unes aptituds sorprenents i un gran debut.
***
Emma Cline (Sonoma, 1989) és llicenciada en Belles arts, i va cursar un màster en escriptura creativa a la Universitat de Columbia. Ha treballat com a lectora per The New Yorker i ha publicat textos de ficció en revistes com Tin House o The Paris Review, que en 2014 la va considerar mereixedora de la seva Plimpton Prize. Les noies, la seva primera novel·la, arriba precedida d’un murmuri d’expectació internacional: els drets de traducció s’han venut en trenta-cinc països, i el prestigiós productor Scott Rudin planeja adaptar-la a la gran pantalla.
