Dràcula

«Dràcula»

Bram Stoker. Traducció de Xavier Zambrano. Viena Edicions, col·lecció Club Victòria. 

Per Cristina d’@obrirunllibre

125 anys de la publicació de Dràcula, de Bram Stoker. A Irlanda, exactament Dublín i lloc de naixement del seu autor, es tornarà a celebrar aquests dies i després d’una aturada de dos anys a causa de la pandèmia, el Bram Stoker Festival del 28 al 31 d’octubre, dates de Halloween. I és que res és casual, ja que la festa de Halloween té el seu origen en una festivitat cèltica anomenada Samhain i era considerada el darrer dia de l’any i final de l’estiu. Aquest dia donava pas als mesos més foscos de l’hivern, uns mesos considerats propicis per recordar els avantpassats i, per tant, una festivitat tenebrosa i enigmàtica que afavoria els relats de terror o de misteri (recordem les gosth stories nadalenques).

Així doncs, Viena Edicions aprofita aquest 125 aniversari de Dràcula i, ben a prop a les dates de Halloween, o Samhain, per publicar-ho dins de la seva col·lecció Club Victòria i amb una nova i gran traducció d’en Xavier Zambrano.

Dràcula és un dels llibres més importants de l’era victoriana. Narrat de forma epistolar com molts altres grans llibres de l’època, s’utilitzarà diaris, cartes o telegrames dels seus personatges per anar narrant una novel·la coral. Classificada dins del gènere de fantasia gòtica, se’ns parlarà de vampirisme i on el seu autor, Bram Stoker, es va basar en el personatge real del príncep Vlad III de Valaquia, segle XV, un guerrer que ha passat a la història com algú molt morbós i cruel, per recrear el comte Dràcula. La resta de personatges, Mina Murray, Lucy Westenra, Jonathan Harker, El Dr. Van Helsing i un vaixell que s’ha convertit en un altre personatge mític, el Demeter, més altres personatges més, seran els que donaran vida a un dels llibres de terror més llegits però també un dels llibres d’una qualitat narrativa altíssima. Dràcula era un dels llibres preferits d’Òscar Wilde i d’Arthur Conan Doyle.

«Les onades zumzegen i rompen contra la riba plana fent un bram esmorteït per les bromes que avancen de mar cap a terra. Una boirina grisa desdibuixa l’horitzó. Vastitud per totes bandes, núvols que s’amunteguen com penyals i un ronc per sobre el mar, com un mal averany». 

A Dràcula no li calen cliffhanger ni tampoc girs inesperats per a llegir-la amb ganes. És per si mateixa una novel·la per gaudir i per recrear-se en cada paràgraf i en cada descripció. En aquest cas, en ser una nova traducció al català, es pot fruir doblement. De fet, la traducció que fa Xavier Zambrano de Dràcula m’ha fet delectar com si fos la primera vegada que llegia Dràcula quan, precisament, és un dels llibres que més he llegit al llarg de la meva vida lectora. Però el millor de tot és que m’ha semblat llegir una nova novel·la o, si més no, descobrir aspectes que pensava que no existien. I aleshores és quan he comprovat que la versió al cinema de Francis Ford Coppola de 1992, versió que ja m’agradava molt i de la que pensava que s’allunyava del llibre, no és exactament així i que potser he estat errada molts anys.

Estupenda edició, magnífica traducció, i un conjunt que fa de Dràcula, per increïble que sembli, un Dràcula més modern i amb moltes més cares per explorar.

***

Bram Stoker

(Clontarf, Irlanda, 1847 – Londres, 1912). Va créixer en el si d’una família burgesa i treballadora que tenia com a única fortuna la biblioteca familiar. Malalt des de ben petit, va haver de fer llit fins als set anys, de manera que va rebre la seva primera instrucció amb un professor particular. Durant aquest temps, la seva mare li explicava històries de misteri i el seu pare li practicava sagnies terapèutiques. Va estudiar matemàtiques i ciències al Trinity College, va treballar com a funcionari; també feia ressenyes com a crític teatral i va començar a publicar obres de teatre i relats curts de misteri.

El 1876 va marxar a Londres per acompanyar l’actor Henry Irving, que el tractava com un esclau (sembla que fins i tot li va servir d’inspiració per al personatge de Dràcula). Va viatjar amb ell per tot Europa, i Irving el va portar als racons i als prostíbuls més sòrdids del continent, on va contraure la sífilis. De tornada a Anglaterra, ell i el seu amic Oscar Wilde van caure rendits davant de Florence Balcombe (que fou la inspiració de la Lucy) i tots dos la van festejar. Florence va triar Stoker i, malgrat el desengany, els dos amics no van trigar gaire a fer les paus.

L’any 1897 Stoker va escriure Dràcula, llibre que va fixar les bases de la literatura vampírica. Stoker va morir el 1912 a causa de la sífilis.

Share Button