«Funes, el meu nom és Toni Funes»
Josep Masanés. Onada Edicions.
Per Cristina d’@obrirunllibre
El primer que em va sobtar de la nova ficció d’en Josep Masanés, XXV Premi de Narrativa Deltebre, va ser la coberta del llibre del dibuixant Sergi Cambrils Caspe al que ja coneixia per il·lustrar recentment, una paròdia d’en Sherlock Holmes. Aquí, en Funes, el meu nom és Toni Funes, ens dibuixa un escriptor amb el cervell ‘destapat’ on trossets esmicolats de… paraules?, records?, van pujant cap als núvols. Una vegada llegida la novel·la, comprovarem que la coberta s’escau d’allò més bé i que, aleshores, també podria ser que els trossets escindits, tornessin cap al cervell de l’escriptor en una clara memòria perduda i novament retrobada.
Funes és un escriptor que es fa gran i veu com el seu món s’ensorra, físicament i mental, però que, malgrat tot, no deixa d’escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria.
I així sabrem d’en Funes, un escriptor que ens relata les seves reflexions en forma de monòleg amb un degoteig incessant de mots i amb un llambreig de records sobre la seva vida. A estones ho fa amb humor i a estones ho fa amb pors, però sempre amb una claredat esfereïdora.
[…] Tot acaba per destruir-se fins i tot la millor literatura, aquella que ha requerit d’anys de treball, aquella per la qual eren vàlids tots els sacrificis, però també aquesta pereix. Hi ha literatura i després està el soroll i la fúria vent embogit que turmenta les fulles seques. Després tot és silenci. Un paorós silenci buit […].
Amb molt pocs signes de puntuació, la majoria són el punt i seguit, i amb molta, molta ironia, la memòria seria el personatge principal d’en Funes: una memòria imprescindible per a nosaltres però també per a la resta una vegada morts en una clara picada d’ullet a Borges i a Funes el memorioso. Però a qui reconeixerem dins de la narrativa de Funes, el meu nom és Toni Funes, és als personatges de Gabriel Garcia Márquez a Cien años de soledad, ja des de l’inici del llibre.
Les opinions d’en Funes són inevitables, ja que van acompanyades de la seva memòria: política, amor, sexe, art… Anècdotes personals, records i també tot allò que li crida l’atenció de l’època actual. Tot és una excusa per lligar un record amb un altre i treure-li punta a qualsevol fet actual o històric.
Aquest és un llibre de capítols curts i de memòria llarga. Un admirable monòleg a estones divertit, altres punyent, però sempre precís i versemblant on els mots prendran vida i millorarant, clarament, el silenci.
***
Josep Masanés va néixer a finals dels anys seixanta al popular barri de Sants de Barcelona i va créixer tenint com a referents els paisatges pallaresos i garriguencs dels estius familiars. Fill de pares catalans emigrats a la ciutat comtal, va llicenciar-se en Dret a la Universitat de Barcelona. Des de fa vint anys viu a Menorca. Mai no ha freqüentat cap mena de cercle artístic, polític o literari. Escriptor i jurista ha publicat dotze llibres, tots ells reconeguts amb prestigiosos premis literaris com aquest que ara presentem. Josep Masanés es defineix com un amant del coneixement i de l’esperit creatiu, analític i moral com a motor del desenvolupament humà. Com ell ha declarat a la premsa: “l’escriptura és la meva manera de viure i veure el món”. El seu lema és un dels seus versos: “arribar a un lloc sec i càlid amb els teulats coberts de crespinell blanc”.
