«La Casa de la Nit»
Jo Nesbø. Traducció del noruec, de Laura Segarra Vidal. Edicions Proa.
Per Cristina d’@obrirunllibre
He de reconèixer que no sóc una entusiasta d’en Jo Nesbø, flamant guanyador del Premi Pepe Carvalho 2024 ara fa pocs dies. La sèrie d’en Harry Hole que va despertar passions, a mi em va deixar gairebé freda (tants caps tants barrets).
De fet, de tots els denominats autors noir nòrdics, dels que he llegit, m’agrada Henning Mankell, que va traspassar massa aviat, Arnaldur Indriðason, i els grans, grans, grandíssims autors, Maj Sjöwall y Per Wahlöö —dels que la primera novel·la de la sèrie de l’inspector Martin Beck, Roseanna (1965), té certes semblances amb Els homes que no estimaven a les dones (2005) de l’Stieg Larsson, també autor noir nòrdic. (Invertiu les dades encara que possiblement va ser un homenatge i per desgràcia tampoc li podem preguntar a en Larsson ja que també va traspassar)—.
Amb les notícies sobre el Pepe Carvalho, i la nova novel·la publicada, vaig decidir donar-li una nova oportunitat a Jo Nesbø i llegir La Casa de la Nit, una novel·la de terror juvenil. Com fanàtica de l’Stephen King, vaig posar moltes il·lusions. Però no.
Curiosament, parlant avui amb una amiga, m’ha assenyalat cert llibre i pel·lícula que jo no recordava i que no diré el nom per a no xafar-li la guitarra a ningú. Una vegada recordada per part meva la pel·lícula —el llibre no l’he llegit i per aquest motiu no recordava la part ‘semblant’—, té certs aspectes molt similars.
En Richard Elauved de 14 anys, viu amb els seus oncles en un poble anomenat Ballantyne. Se’l considera un nen inadaptat perquè va viure la mort poc convencional dels seus pares. Quan uns companys de l’escola d’en Richard desapareixen estant amb ell, ningú es creurà que no ha tingut res a veure.
La trama és interessant i el que sí fa Jo Nesbø molt bé, és conferir-li una rapidesa i una activitat a l’estructura que la converteix, la novel·la, en un bon thriller.
El llibre consta de tres parts. Quan canviem de fracció, sempre ens trobem amb un marc diferent però sobretot, de la segona a la tercera part, l’autor no ho resol bé i fa de la trama quelcom endevinable.
La Casa de la Nit disposa d’uns homenatges clars a Edgar Allan Poe i a H. P. Lovecraft i aquesta és una part positiva del llibre juntament amb la rapidesa i l’argument.
Però Jo Nesbø, encara que ja havia escrit novel·la juvenil, no és Stephen King. Ni tampoc l’altre autor del qual vaig veure la pel·lícula i que no anomenaré i del que segur, seguríssim, el llibre és molt més potent.
