«Les ombres fugaces»
Christian Guay-Poliquin. Traducció de Marta Marfany. Edicions del Periscopi.
Per Cristina d’@obrirunllibre
Una catàstrofe ha planat sobre els homes i tots els que han sobreviscut, han fugit de la ciutat per endinsar-se en altres indrets on la caça i la pesca seran la primera font d’alimentació. Tampoc existeix ja l’electricitat.
És en aquest entorn distòpic on coneixerem a un jove que amagat en un bosc, tot caminant per la neu, cerca l’aixopluc de la seva família que ara viu en el que abans havia estat una segona residència, prop d’un llac.
Pels camins, el jove es trobarà amb un nen errant, l’Olio, que l’acompanyarà en la seva expedició. Tots dos iniciaran un camí ple de perills on la cautela del jove i les ganes d’aventures del nen, contrastaran ben aviat.
L’amenaça constant d’altres éssers humans cercant menjar i estris necessaris per a la supervivència, així com la dificultat per sobreviure en un entorn hostil, faran de Les ombres fugaces una novel·la amb acció, però també tendre perquè el jove prendrà de seguida el paper de figura paterna sobre el nen.
Christian Guay-Poliquin ha escrit una novel·la distòpica on deixa patent que ‘homo homini lupus’, és totalment cert. També quedarà palès que en massa ocasions, la família és una utopia idealitzada i que ser parent d’algú, no significa connivència amb ell.
Narrada en primera persona pel jove, l’elegant estil i el llenguatge fèrtil i precís gràcies també a la gran traducció de Marta Marfany, farà que les pàgines llisquin entre les nostres mans sense adonar-nos.
Els camins pel bosc primer i per un parc natural després, més tota la foscor que desprèn la situació i la poca confiança en l’Olio, un nen estrany que amaga secrets, fa que la trama es visqui amb ganes.
«Alguna cosa m’acaba de trencar el son. No vull obrir els
ulls. Encara no, no ara mateix. No sé quanta estona dec
haver dormit repenjat en aquesta soca vella. Una hora, potser dues. A part d’una cornella que gralla a la llunyania i
les fulles dels pollancres que remoregen en la brisa, el bosc
està silenciós.»
La situació límit en la qual es troba el món a la novel·la és quelcom temible i més havent viscut tots nosaltres una pandèmia i la guerra a Europa. Per tant, és una situació que ja no és tan ‘distòpica’ com es podria pensar, però sí que ho són els mètodes de supervivència. I és esgarrifós.
Igualment aquest és un llibre bell. Els boscos, la natura que pren possessió d’allò que li pertany, la forma de viure, i les relacions entre els dos protagonistes, fa d’aquesta narrativa una novel·la captivadora. Un gran llibre Les ombres fugaces.
***
Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, Quebec, 1982) és un escriptor i investigador quebequès, considerat una de les noves promeses de la literatura canadenca en llengua francesa.
Amb la seva primera novel·la, Le fil des kilomètres (La Peuplade, 2013), va quedar finalista del Gran Premi Literari d’Archambault 2015 i va aconseguir cridar l’atenció de nombrosos crítics i lectors. Amb la seva segona novel·la, El pes de la neu (Periscopi, 2019), l’any 2017 va guanyar, entre d’altres, el Premi Literari França-Quebec, el Premi Ringuet, atorgat per l’Acadèmia de les Lletres del Quebec, i el Premi Literari dels Estudiants.
També va quedar finalista del Premi dels Llibreters del Quebec i del Premi Frye Académie. Les ombres fugaces, la seva tercera i última novel·la, també ha quedat finalista del Premi dels Llibreters del Quebec 2022 i ha estat preseleccionada per al Premi Libraries en Seine 2022 i seleccionada per al Premi Libr’à Nous.
